La muntanya de sal de Cardona vista amb ulls anglesos al començament del S.XX
1) TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT ORIGINAL (ANGLÈS)
A MOUNTAIN OF SALT.
At Cardona, in Spain, there is a remarkable mountain composed entirely of salt, so dazzling and transparent that it resembles a huge mass of ice. The author describes a visit to this strange peak and the magnificent grottos which are to be found in its interior.
The salt mountain of Cardona, in Spain, is an instance of Nature’s caprices. A mountain of salt! Were so curious a phenomenon situated in a country where communications are an easier matter than in Spain, thousands of visitors would flock to it annually; but, buried as it is among the most remote buttresses of the Iberian Pyrenees, north of Lerida, between Barcelona and Seo de Urgel, in the midst of an inhospitable region, glacial in winter and torrid in summer, it is only seen but rarely, and then by a small number of people.
The railway only runs to within forty kilometres of it, and after that the traveller has recourse to a tartana, a species of long, two-wheeled vehicle drawn by four or five mules. One is here in the midst of Catalonia; the sunburnt peasants all wear the scarlet Phrygian cap and long and graceful cloaks.
Gradually the cultivated lands fade from view, the soil begins to present a harder and more pebbly surface, and for six long hours the tartana jolts one over a stony road much cut up with ruts. A kind of sea-sickness, produced by the rolling motion of the peculiar conveyance, does not add to the traveller’s enjoyment.
At last Cardona is reached. On the summit of a perpendicular mountain stands the ancient citadel, with its walls and turrets of brick, which was for ages one of the most impregnable throughout Spain, but which long-range guns would nowadays shatter in less than an hour.
In all directions whitish slabs, gradually increasing in numbers, dot the landscape. Suddenly, as the conveyance turns the corner of a mountain path, a huge resplendent mass greets the traveller’s dazzled vision. It seems like a glacier, with its sharply cut ridges, its light green transparencies, its bluish shadows, and its almost perpendicular coulées. On drawing nearer the illusion increases; it looks as though the whole stupendous mass were glazed.
A GENERAL VIEW OF THE MOUNTAIN OF SALT, SHOWING THE STRANGE “DEAD SEA” WHICH LIES IN ITS CRATER.
From a Photo. by Paul Gruyer.
THE MOUNTAIN LOOKS EXACTLY LIKE A STUPENDOUS GLACIER—IT IS ESTIMATED TO CONTAIN 500,000,000 TONS OF SALT!
From a Photo. by Paul Gruyer.
A few sandal-shod soldiers are listlessly mounting guard on the ramparts. A curiously white-looking stream, apparently frozen, lies at the base of the rock. The water, however, is not frozen, and the fleecy snow on its bank is not snow—it is salt.
Our jolting conveyance pursues its uneven course up a narrow mountain pass, the source of this remarkable stream of salt. The landscape becomes more and more strange. In places the soil is studded with deep holes; in others, covered with blister-like formations; there is no trace of vegetation, all is a desolate waste, akin to the surface of the moon as revealed to us by the telescope.
In all directions whitish slabs, gradually increasing in numbers, dot the landscape.
Salt, such as is commonly used for household purposes, is derived, as we all know, from the evaporation of salt water; but salt is also found in the soil in a natural state, when it is known as rock-salt. In the latter case it is generally in the shape of subterraneous reefs, which are worked in the same fashion as coal-mines.
Deposits are met with in France in the departments of the Isère and Savoie; but more especially in Roumania, in Poland, and at Wieliczka, in Austria.
Here at Cardona the salt has gushed from the earth. This extraordinary phenomenon was doubtless produced by some antediluvian cataclysm, at a time when the ocean partly covered what are now continents and its waves dashed against the Pyrenees.
A GROTTO IN THE HEART OF THE MOUNTAIN.
From a Photo. by Paul Gruyer.*
It is estimated that the mountain itself contains 500,000,000 tons of salt. Now, as France consumes some 700,000 tons of salt yearly, it would take her something like seven centuries to dispose of this huge mountain. Hence it is that its partial exploitation—which produces annually 49,000 tons—seems to have had hardly any appreciable effect on it. Pieces like slabs of marble are cut out of its flanks and are then broken up, to be subsequently ground by machinery.
Nor does the rain when gliding down the hard and compact mass have any effect on it; it can hardly be said to melt it, contenting itself with cutting quaintly carved gullies along its flanks. Occasionally, however, after a thunderstorm, a fragment is detached from the mountain-side and rolls a little way down. Salt attracts lightning, and a magnificent spectacle is presented when the lightning flashes dart across the sky and converge on the scintillating mountain. At such times it is wise to stand at some distance away from the peak. As to the blocks thus torn away by the lightning, they later on become more or less cemented to its flanks, and so the compact mass of the mountain remains practically the same.
The mountain possesses, however, one formidable foe who slowly, but relentlessly, gnaws it…
2) TRADUCCIÓ AL CATALÀ
UNA MUNTANYA DE SAL
A Cardona, a Espanya, hi ha una muntanya extraordinària formada enterament de sal, tan enlluernadora i transparent que s’assembla a una immensa massa de gel. L’autor descriu una visita a aquest estrany cim i a les magnífiques grutes que es troben al seu interior.
La muntanya de sal de Cardona és un exemple dels capricis de la natura. Una muntanya de sal! Si un fenomen tan singular es trobés en un país amb comunicacions més fàcils que les d’Espanya, milers de visitants hi acudirien cada any; però, amagada com està entre els contraforts més remots dels Pirineus ibèrics, al nord de Lleida, entre Barcelona i la Seu d’Urgell, enmig d’una regió inhòspita, glacial a l’hivern i tòrrida a l’estiu, només és visitada rarament i per molt poca gent.
El ferrocarril només arriba fins a quaranta quilòmetres de distància, i a partir d’allí el viatger ha de recórrer a una tartana, una mena de vehicle llarg de dues rodes, arrossegat per quatre o cinc mules. Ens trobem en plena Catalunya; els pagesos, cremats pel sol, porten tots la gorra frígia escarlata i capes llargues i elegants.
Progressivament les terres de conreu desapareixen de la vista, el sòl esdevé més dur i pedregós, i durant sis llargues hores la tartana sacseja el viatger per un camí ple de sots. Una mena de mareig, produït pel balanceig constant d’aquest peculiar mitjà de transport, no contribueix precisament al plaer del viatge.
Finalment s’arriba a Cardona. Al cim d’una muntanya abrupta s’alça l’antiga ciutadella, amb els seus murs i torres de maó, que durant segles fou una de les fortaleses més inexpugnables d’Espanya, però que avui dia l’artilleria moderna destruiria en menys d’una hora.
Arreu del paisatge apareixen lloses blanquinoses, cada vegada més nombroses. De sobte, en girar un revolt del camí de muntanya, una enorme massa resplendent apareix davant la mirada enlluernada del viatger. S’assembla a una glacera, amb crestes tallades amb precisió, transparències verdoses clares, ombres blavisses i vessants gairebé perpendiculars. A mesura que un s’hi acosta, la il·lusió augmenta: sembla com si tota aquella massa colossal estigués esmaltada.
Vista general de la muntanya de sal, mostrant l’estrany “mar Mort” que hi ha dins el seu cràter.
Fotografia de Paul Gruyer.
La muntanya s’assembla exactament a una glacera gegantina: es calcula que conté 500.000.000 de tones de sal.
Fotografia de Paul Gruyer.
Uns quants soldats amb sandàlies munten guàrdia sense gaire zel a les muralles. Un rierol d’un blanc sorprenent, aparentment glaçat, s’estén al peu de la roca. Tanmateix, l’aigua no és gelada, i la neu flonja de les vores no és neu: és sal.
La nostra tartana continua sacsejant-se pel seu recorregut irregular a través d’un estret coll de muntanya, origen d’aquest sorprenent rierol de sal. El paisatge esdevé cada cop més estrany. En alguns indrets el sòl és ple de forats profunds; en d’altres està cobert de formacions semblants a butllofes; no hi ha cap rastre de vegetació: tot és un desert desolat, comparable a la superfície de la Lluna tal com ens la revela el telescopi.
La sal que utilitzem habitualment a les llars prové, com tothom sap, de l’evaporació de l’aigua marina; però la sal també es troba de manera natural al sòl, en forma de sal gemma. En aquest cas sol presentar-se com esculls subterranis, que s’exploten de manera similar a les mines de carbó.
Se’n troben jaciments a França, als departaments de l’Isère i la Savoia, però sobretot a Romania, a Polònia i a Wieliczka, a Àustria.
Aquí, a Cardona, la sal ha brollat directament de la terra. Aquest fenomen extraordinari fou sens dubte produït per algun cataclisme antediluvià, en una època en què l’oceà cobria parcialment els continents actuals i les seves onades batien els Pirineus.
Una gruta al cor de la muntanya.
Fotografia de Paul Gruyer.
S’estima que la muntanya conté 500.000.000 de tones de sal. Si tenim en compte que França consumeix anualment unes 700.000 tones de sal, li caldrien prop de set segles per esgotar aquesta immensa muntanya. D’aquí que la seva explotació parcial —que produeix unes 49.000 tones anuals— sembli haver tingut un efecte gairebé inapreciable. De les seves parets s’extreuen blocs com lloses de marbre, que després són trencats i mòlts amb maquinària.
La pluja, quan llisca per la massa dura i compacta, tampoc no hi té gaire efecte: no es pot dir que la fongui, sinó que simplement hi excava canals curiosament esculpits. Ocasionalment, després d’una tempesta, algun fragment es desprèn i rodola muntanya avall. La sal atrau els llamps, i l’espectacle és magnífic quan els llampecs travessen el cel i convergeixen sobre la muntanya resplendent. En aquests moments és prudent mantenir-se a certa distància del cim. Els blocs arrencats pels llamps acaben amb el temps cimentant-se de nou a les seves parets, de manera que la massa compacta de la muntanya roman pràcticament inalterada.
Tanmateix, la muntanya té un enemic formidable que, lentament però de manera implacable, la va rosegant…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada