Cardona en l'actualitat i altres dèries

Aquesta petita història versa sobre la contemporaneïtat. El turisme s'ha convertit en un fenòmen de masses del que no s'escapa la vila de Cardona. Diferents viatgers, en van parlar en els seus llibres ja fóssin de caire científic, bèlic o històorico-cultural.
Cardona es veu diàriament visitada per forasters  que arriben, alguns, els menys, amb cotxe de linea, entre aquests estrangers, sovint japonesos que carregats de maletes pugen al Parador nacional de turisme situat al castell de Cardona; altres turistes venen en cotxes particulars i altres en tours organitzats .
El cert és que el poble té prous atractius turístics com per captar l'atenció del foraster, el catell, la montanya de sal, les visites guiades, les teatralitzades i les festes populars.i un entorn agradable.
Els que hi fem vida al poble , un servidor en va marxar i coses de la vida , va tornar de forma episòdica i ja en porta dos anys, a vegades quan hi passeja  se sent en minoria,perquè hi ha dies que  a estones els forasters són més nombrosos que els autòctons i en certa manera fa sentir una certa incomoditat.
Els turistes venen, escolten les històries molt ben documentades i explicades, no ho negaré, o es fan amb algún díptic turístic amb el que comprendre una mica on són,  però realment que és Cardona.?
 Una vila interior carregada d'història , d'episodis bèlics, de senyoriu , d'un passat pagès, tèxtil i miner i un present decadent.  Decadent com és gran part de les cases del nucli antic. Decadent com el creixement anàrquic dels seus barris . Decadent com una normativa urbanística que nascuda per protegir els edificis del nucli antic, necessitaria ser aplicada amb uns criteris més pràctics que estètics, preservant únicament aquells elements que realment tenen algún interès històric  o artístic . No obstant, quan l'administració ha fet intervencions en el nucli antic, sense   cap tipus de pudor, s'ha saltat la nosrmativa que asfixia al particular per a fer el que els ha convingut. Un exemple, n'es el bloc de pisos al carrer Sant Miquel i de la Creu. Els volums, no són els que hi havia ni les alçades. La teulada no és de teula aràbiga i fins i tot una part de la teulada és metàl·lica, els porticons a més són metàl·lics, au, fes-ho tú.
Si anem al castell, veiem a la façana i muralla de la capella de Sant Ramon, per un costat , un fil telefònic i per altre un tub metàl·lic per a fer arribar el corrent elèctric a la capella , per la impossibilitat d'arribar a un acord amb l'administració del Parador i conectar de manera soterrada la xarxa elèctrica.
Ara que som al castell, ens hi deturarem una mica, n'hi ha tan de que parlar. És innegable que la presència del parador és un atractiu de primer nivell i reclam d''un tipus de turisme amb un cert poder adquisitiu , però la seva gestió a la madrilenya, l'allunya de qualsevol sinergia amb el turisme local entès d'una forma global.
La Generalitat per la seva part és propietària i administradora de l'esglèsia del castell, la capella de Sant Ramon i la casamata  i les parts que no constitueixen part de les dependències del parador. La gestió d'aquests  monuments es  esclava  de la improvització i de la manca d'una planificació ambiciosa , i a més d'una desídia de l'autoritat pertinent. Nomès cal passejar per l'absis de l'esglèsia del castell per veure com l'entarimat es va trencant des de fa mesos i ningú hi posa remei.
Una casamata que demana a crits una museització , no cal amb objectes antics , però si reproduccions que permetés fer-se una idea de la presència militar al castell.
Si anem a l'apartat simbòlic, cada cop que creu-ho la porta reixada que dóna accés a l'accés a la capella de Sant Ramon i als patis del castell, em fa molt mal d'ulls, el veure un escut de metall pintat amb les quatre barres vermelles i grogues. Cony, que som en la que en un dia fou la residència dels senyors de Cardona, una mica de respecte.El seu lloc , l'haurien d'ocupar una mata de cards dels Cardona  que  ens recordi que som a casa seva , tot i que fa segles que la van abandonar i se'n van endur el seu mobiliari i algún encara deu estar a ves a saber , si a la casa Pilatos de Sevilla o a qualsevol palau de les Espanyes que els nobles ja castellans tenen .
Es que n'hi ha per esxriure una enciclopèdia i aprofito el tedi d'un dia extemadament calorós i aovrrit , en que una lleugera brisa em reconforta des d'un terrat amb immillorables vistes sobre el poble de Cardona, per escriure aquestes dèries que em volten per aquest cap , que ja ha fet mig segle i sembla que desvaria més del que un espera.
Escriure sobre el poble , es una bona teràpia, tot i conscient de l'escàs ressó d'aquest bloc , m'empeny el fet que la sol·litud que  el poble ofereix sovint t'aboca a reflexionar sobre el present i el futur d'un poble en el que els bategs cada vegada són més espaiosos i menys sorollosos, tot i les aportacions  millionàries  d'un prestigiós cardiòleg que suposen gaudir d' un oasi d'infraestructures que per la cojuntura actual econòmica i social , són només un vestit de ric, en un pobre de  solemnitat. Em direu que fàcil es criticar , a sobre que aboca desinteressadament els diners al poble, malagraÏt!
Efectivament millor tenir les infraestructures culturals i esportives de primer nivell , que no tenir-les. Així si de manera esopontànea es refà el teixit econòmic de la vila i els nostre joves troben feina i decideixen quedar-se a viure , gaudiran d'unes instal·lacions de primer nivell. Permeteu-me ara que hi sóc posat i desvergonyit i malagraït. Ja que es gastaven tants diners, perquè no es feia la pista d'atletisme que havien promés . Perquè l'auditori Valentí Fuster , no es feia amb la inclinació adequada per a poder gaudir dels actes amb una visulització còmode. Si el problema era presupostari , podiem haver esperat temps millors. El fem-ho ara o mai , no em sembla la sortida escaient.
I toquem de peus a terra. Un poble amb regressió demogràfica, amb la consequent devallada pressupostària, com preten fer front a les despeses fixes que el manteniment de tots aquests edificis. I quan per la baixada de la natalitat faci inevitable el tancament d'escoles, tindrem més edifics que mantenir.
Un servidor  va tenir l'honor en el seu moment de formar part d'un equip de govern municipal en un moment de greu crisis pel tancament de la mina. Han passat molts anys i la situació només a fet que empitjorar. No m'agradaria estar en la pell dels actuals membres del consistori. EL poble més que mai està en fase de colapse, en estat agònic. i els caldrà més que imaginació per a fer-lo renéixer.